Tan futbolero como soy y el jueves me perdí el España-Rusia. Tenía una cena en Mataró con unos amigos y no quise que nada pudiera pasar por encima de un compromiso previamente adquirido. Ni siquiera el emocionantísimo partido de semis y que por lo visto, fue el mejor partido de la selección en años. Uno de los amigos -independentista catalán- vino a la cena con una camiseta de Rusia. Mientras cenábamos, mi mujer a través de SMS, me informaba de cómo iba el partido. El resultado hizo que muchos se alegraran y otros, quizás los menos, lo vivieran con la indiferencia propia del que no tiene nada en común con lo que representa la selección española. Yo me sentí muy bien: tengo la gran suerte de tener ese sentimiento que algunos denominan patriotismo - otros, nacionalismo-  y que, como todos los sentimientos, son imprevisibles e inevitables: lo tienes o no lo tienes. Pues yo, sí lo tengo. Vibro con los éxitos de España en cualquiera de las actividades humanas y me siento muy feliz cuando España sobresale, como ahora con el fútbol.

Decía que los sentimientos son inevitables pero también es verdad que son perfectamente dominables. Llevar un sentimiento a cotas de violencia o fanatismo sólo conduce a la derrota, a la insatisfacción. Es un inmenso error.

Debemos respetar con toda la máxima indiferencia de la que somos capaces a aquellos que nos quieren demostrar lo equivocados de nuestros sentimientos: el jueves se exclamaban algunos de la cantidad de petardos y cláxons que se oían por las calles de Cataluña a resultas de la victoria futbolera. Pues sí señor. Hay millones de catalanes que se sienten bien siendo españoles. Y cuando tienen oportunidad, lo celebran como el que más. Por supuesto que Urkullu y Puigcercós no quieren la victoria de España. Ellos tienen sus sentimientos, tan respetables como los nuestros, y los expresan con claridad. La diferencia debiera estar en que ellos son anti-españoles y nosotros ni queremos -ni podemos- ser anti-algo. Disfrutemos con nuestras victorias y éxitos y dejémosles mordiéndose las uñas por los siglos de los siglos. Amén.

General | 2 Comentaris »

No ho faig per afany de protagonisme ni per tal de fer-me passar per estrany, però fa alguns anys que passo de les revetlles. Quan érem més joves, fugíem a les illes (Canàries, Balears, Seychelles). Ara, en plena maduresa, passem el dia 23 de juny navegant pel litoral i mirem de fondejar en alguna badia tranqui-la per passar la nit més llarga -i sorollosa- de l’any. Aquest any, viàrem ancorar davant de la platja de Castell. Ja de nit tancada, escoltàvem llunyans,  els petards i la fressa de les festes de Palamós i rodalies. Asseguts a la popa, amb la taula parada, sentíem el xapoteig dels peixets que encuriosits saltaven per veure’ns i endevinar què dimonis fèiem allà. No érem els únics. Dins la badia de la platja, a la part nord, a redós de possibles vents incontrolats, restaven ancorats tres vaixells més, tots ells velers. Es veia la llum de les diferents popes on la gent sopava i gaudia de la tranquil·litat dionisíaca d’aquest recó. Cap a terra, veiem les llums de diferents colors que rebentaven al cel, i al poc, un so ronc, apagat, llunyà, ens recordava que encara queden beneits capaços de cremar un munt d’euros per fer més fressa que ningú. A Castell, la revetlla és altre cosa. Desprès de beure’ns la primera ampolla de “La Gran Dame” de Veuve Clicquot, per acompanyar uns extraordinaris raviolis de marisc portats directament des de Roma aquell mateix dia, encetem la segona per acompanyar una coca de Sant Joan extraordinària, feta per l’acreditada pastisseria Vil.laromà de Palamós. Eren més de les dotze que van baixar al camarot de proa per recollir-nos. Obrí l’escotilla que dona els nostres caps i vaig tornar a veure el cel de l’Empordà, tal com m’agrada: estrellat, nítid, fresc. El “Lauramar” es movia suament amb aquell vaivèn que desprès continues notant estant a terra durant hores i que tant m’agrada.
Com cada revetlla, recordem les coses que hem estat capaços de fer amb tal de fugir de la xirinol.la paranoica de les revetlles. Coses realment increïbles. Sense anar més lluny, l’any 85 varen muntar una cerimònia matrimonial que va servir d’excusa per fugir del món i volar entre cohets, bengales i piules a Formentor.
D’aquí dos anys, si superem la crisi,haurem de fer alguna cosa especial. Tot menys anar de revetlla. Of course.
 

General | Cap Comentari »

Durant anys he estat client de la petita perruqueria del meu poble. És un local petit, acollidor, amb dues cadires mecàniques posades una al costat de l’altre i amb dos miralls just al davant. Un petit prestatge a on el perruquer posava els seus estris i que sempre estava ple de esprais, pintes i alguna revista antiga. Darrera d’aquestes cadires hi havien dos sofàs d’aquells dels anys 70, sense braços, baixets, de teixit fosc, molt gastat. Entre mig hi havia una taula a joc, baixeta a on hi havien un recipient amb diversos cigarrets i un cendrer. Els cigarrets eren un obsequi del perruquer envers els seus parroquians. Qui més s’aprofitava d’ells era en Tano, un noi amb un cert retard mental i que no tenia cap vergonya a l’hora de pispar algú cigarret al pobre Joan, el perruquer,  entrant a la perruqueria quan més ocupat estava el bon artesà. 

Joan era un home tosc, fort, sense modals gaire acurats, però tallava bé els cabells. I cobrava un preu més que just. Les patilles i el coll les retallava amb una navalla esmoladíssimes que de forma destra i segura, feia passar amunt i avall del cap. En un plis-plas tenies el pel del coll ben retallat i les patilles uniformes i a la mida. Però la seva forma d’agafar la navalla feia basarda. Pasava la fulla esmolada a pocs mil·límetres de la jugular, com si res. Un dia vaig veure, aterrat, que anava a les llistes d’ERC a les municipals i vaig decidir canviar de perruquer.  Va influir també un cert tremolor a la ma dreta cada dia més notori per part d’en Joan que feia un autèntic exercici de risc retallar les patilles i el coll. La relació entre el sobtat tremolor a la ma i la seva militància a ERC, tot i que existeix, no la he sabut trobar. 

Vaig anar a Palamós. El poble gran, a on hi ha de tot. Un dissabte al matí, dia de mercat, desprès d’un esmorzar frugàs, lleuger, a base de peix fregit, enciam, tomàquet i ceba ben amanits i regat amb un vi de Calonge, sòlid, fresc i afruitat, com tots els que fan per aquests rodals, vaig entrar a Cebado del carrer Vincke. Era la primera perruqueria que vaig trobar. 

A l’entrada una noia t’apunta el nom i cognoms en un ordinador i et fa passar a una cadira articulada de les moltes que hi han disperses pel gran local. Jo li proposo d’anar directament a rentar-me el cap, però m’informa que primerament passarà l’oficiala a estudiar el meu cabell i a que li expliqui el que vull. Un pel astorat li comento a l’oficiala -”¿vol un cafè?” em talla dolçament- que vull un tall normal, contundent  pels costats i una mica generós a la zona a on el cabell és menys espès. Com George Cloony, més o menys. Desapareix uns minuts i torna amb un àlbum de fotos a on George Cloony apareix en primer pla en diferents poses. Somric i li previnc que els meus comentaris no s’han d’agafar sempre ben bé al peu de la lletra. Crec que no m’escolta. Acabo finalment al rentacaps no sense haver d’explicar a altra noia les meves preferències tèrmiques respecte l’aigua. I comença el rentat del cap. Acostumat a la contundència i poca finor d’en Joan, les mans d’aquella noieta semblaven pa d’àngel acaronant la meva cocorota. Però de sobta, les carícies comencen a ser més pausades, lentes, suaus: m’agafa tot el cap amb les mans i comença a girar els seus dits per entre el meu cabell de forma clarament provocativa. Segueix el seu massatge i començo a trobar-me violent, més que res, perquè hi ha molta gent al voltant i el que està fent aquesta noia em sembla insinuant. Miro al meu voltant i ningú fa cas. Dissimulen, que jo crec. Vull aixecar-me però un raig d’aigua freda em torna a puesto. “¿Està bé així?” em diu la rentadora. No sé que dir-li: - Home, anaves molt bé… però aquesta aturada, tan en sec… Ni cas. Aquí ningú t’escolta. 

Sense treva em veig assegut a la cadira multiforme i una altra noia comença a tallar-me els cabells. Les patilles i el coll ho fa amb una màquina  d’aquelles d’esquilar bovins, però més petita. El tall és perfecte i mentre treballa, la noia m’explica que és d’Extremadura -”¡què casualitat, yo también!”, li dic mentint per darrera vegada. Fem una repassada per l’agroeconomia del Valle del Jerte i per la política de restauració de la Junta de Extremadura en les excavacions arqueològiques de Mèrida i sense adonar-me, ja tinc el cabell tallat. 

M’empastifen amb diversos esprais i m’envien de nou al mostrador de l’entrada, a on m’espera la primera noia de totes amb el mateix somriure de totes: 23 euros amb 45 cèntims, més del doble del preu d’en Joan. I segueixo sense semblar-me gaire al Cloony.  Rajoy demana diàleg. Jo li dono tota la raó: començaré per dialogar amb en Joan a veure si aconsegueixo anar tranquil a la seva perruqueria. Em de tornar al centre urgentment. 

General | Cap Comentari »

Això de mesurar el temps és cosa humana des de sempre. Les civilitzacions antigues es conformaven amb comptar els dies i així podien saber en quina estació de l’any es trobaven. A partir de l’època medieval, les esglésies, amb les seves campanes, donaven les hores en funció de la litúrgia corresponen: l’hora de l’Àngelus, les 12 del migdia, obligava a pregar un Avemaria. Tanmateix, per aquesta època es van començar a construir rellotges de sol. No era fàcil, doncs la instal·lació de la vareta que amb la seva ombra determinava l’hora exacta en que es trobava el dia, era feina de mestres amb coneixements d’astrologia, matemàtiques i física. Sinó, no podem explicar l’exactitud d’alguns rellotges fets al segle XV o XVI. 

Particularment, el que més m’ha fascinat d’aquests rellotges és la frase que l’acompanya sempre. A l’església de Sant Martí de Provençals, envoltat d’edificis construïts als anys seixanta i setanta, vaig trobar dues joies del segle XVIII. Són dos rellotges de sol senzills, instal·lats a la façana de la casa adossada a l’església. Estan posats en parets contigües, formant 90º de forma que des de que surt el sol fins que se’n posa, o un o altre marquen l’hora. El primer en rebre el sol, encarat a l’Est té escrit: “Jo sense Sol i tu sense fe, no valem res”. És ben cert. La frase està relacionada a la fe religiosa, però es pot aplicar a qualsevol fe: la fe en un mateix, poso per cas. La fe en determinada ideologia, la fe en determinats objectius. Sens dubta, sense fe, la vida no val gaire cosa. És un rodolí entranyable i casolà però amb contingut. 

L’altre rellotge, el que marca les hores més baixes del dia té escrit: “El temps passa, camí de l’eternitat”. El dia que vaig poder llegir aquesta frase per primer cop era un dissabte de gener. Era nit tancada, per tant el rellotge no funcionava. Feia fred. El cel era molt net i ple d’estels. Per sobre del rellotge, una bombeta d’aquelles antigues, de llum molt pàl·lida i groga, era l’única il·luminació. Tanmateix, provocava una petita ombra al rellotge, que feia que marqués sempre la mateixa hora. Les pedres de l’església, la casa adossada amb les parets antigues i el carreró que formaven i que s’adentrava a la ciutat, eren coses d’altres temps. Però certificaven que, efectivament, el temps passa, camí de l’eternitat. 

General | 2 Comentaris »

Amanece el domingo con las calles del pueblo mojadas. Una masa de nubes grises está instalada a pocos metros del suelo y convierte la luz natural en un efecto fantasmagórico, espectral. Si estuviéramos en enero o febrero, hoy me quedaría en casa sin salir, arropado en el sofá y leyendo a Pla.

Pero estamos ya en junio, el mes del solsticio, de la fiesta del fuego y de la luz, el mes donde mejor se pueden admirar los paisajes del Empordà. En junio la luz es transparente y nítida, potencia los colores básicos y crea paisajes espectaculares. Inyecta optimismo y ganas de vivir. Es el mes del primer baño en Monestri, de los paseos en barco al atardecer, cuando la bahía de Palamós proyecta una paz silenciosa sólo perturbada por el chapoteo de algún pagell, algún sardo o cualquier otro pescado que salta sobre la estela del barco para comprobar quienes osamos adentrarnos en su territorio. Es el mes de las tardes plácidas de domingo, sin fútbol, sentados en la mesa del patio trasero, a la fresca, tomando café, charlando y viendo a los pequeños revolotear con sus cosas.

Hoy, domingo y primer día de junio, no será de los plácidos atardeceres. Las rogativas de los descreídos políticos han dado sus frutos y la lluvia no nos deja desde hace un mes. Hoy será un día de estar por casa, ordenar estantes, escuchar música y leer tranquilamente. ¡Qué dura es la vida a los 49 años!. ¡Valor, Elías!

General | 1 Comentari »

Bàsicament, al PP no li passa res. Davant la feblesa -suposada- del líder, s’esvalota el galliner i tothom es mou buscant una cadira més o menys còmoda pels propers quatre anys, que seran durs, llargs i avorrits com només a l’oposició pot ser el pas inexorable del temps parlamentari. De contrastar ideologies, res de res. No existeixen les ideologies. En aquest país -Espanya- fa molt anys que van desaparèixer les ideologies. Gonzalo Fernández de la Mora ja ho va entreveure quan va escriure al final dels seixanta allò de “El Crepúsculo de las Ideologías”. Aquí o ets de dretes, d’esquerres o nacionalista regional en diferents graus (Carod, Rojas Marcos o Labordeta, per posar tres exemples). I prou. 

La dreta -com l’esquerra, és clar- pot ser més barruera, més formaleta, més gilipollas o més operativa. En funció d’això farà unes polítiques o d’altres. Tot està inventat. 

Que Gallardón és més centrista que Aguirre, fa riure a qui en coneixem el transfons del PP. Que Rajoy ara serà més formal i menys barruer, home, doncs, és possible. Que Moragas -Don Jaime- ara recolzi Rajoy i Elorriaga el posi a caldo, si no fos tan surrealista, semblaria un joc dels despropòsits. Però és la política del “jo vull aquesta cadira i si no me la dones, t’enteres!”. Alta política i de la bona. Com la que fa el tripartit aquí. Han trigat tant en posar una solució a la sequera que aquesta s’arregla soleta. I vinga a llençar milions d’euros: vaixells que transportaven aigua sota un ruixat de mil dimonis, kilòmetres de tuberies que ningú sap si es podran instal·lar, terres expropiades sense cap base jurídica: però com aquí tothom té la seva cadira ben agafada, no passa res. No hi ha “debat ideològic”. Com deia aquella noia tan bufona fa uns anys: “¡¡què coses tiene mi novio!!”. No, si ja sé que no té res a veure, però és igual. La filosofia, és així. 

General | Cap Comentari »

Porto tants dies parlant dels meus 49 anys i dient, a qui em vol escoltar, que ja estic per la cinquantena que aquest matí he tingut d’agradable sorpresa de recordar que fins la setmana que ve no compleixo els 49 i, per tant, encara tinc un any sencer per dir que sóc “cuarenton” i no “cincuenton”.
La vida passa volant. Avui he vist l’esquela a “La Vanguardia” del pare d’un company de la UPC, en Lluís Badia Morera. En Josep Morera ha mort als 82 anys. A l’esquela sortia en Lluís i tot una colla de nets, la qual cosa em fa pensar que en Lluís ha tingut descendència. No he pogut deixar de recordar aquells matins inoblidables a l’Escola d’Ingenieria de Terrassa, al començament dels vuitanta: la vaga contra la professora d’Àlgebra, la Sra. Font, el matí que ens varen assabentar de la mort d’en Lennon, les classes de Física, de Càlcul, de Dibuix…No van ser anys fàcils per a mi. Venia d’una institució modèlica -la Universitat Laboral de Còrdoba- on els valors de la disciplina, l’esforç, la superació personal i l’aprenentatge, a més del respecte als professors, eren les premisses on es sustentava tot. A Terrassa vaig trobar una Universitat “moderna”: no havia cap seguiment als alumnes, podies anar a classe o quedar-te al bar, els professors eren qüestionats a cada moment i la massificació de les aules feien impossible un seguiment normal de l’ensenyament. És curiós que tots els meus companys de Còrdoba que varen decidir quedar-se a fer Enginyeria, van acabar la carrera. Avui dia encara ens comuniquem via mail i a través de la web dels antics alumnes. Felipe Sanz, Rafael Álvarez, Canabal Pombo, Rafael Jiménez, Nacho Carrascal, Suso Otero…encara avui ens truquem i saludem per explicar-nos com ens a tractat la vida. Tanmateix, del meu pas per la Politècnica no guardo gaires records. Amb Lluís Badia vaig tenir una bona amistat i, tot i ser molt diferents en tot, vam congeniar bastant bé. Ell parlava sovint del seu pare, constructor de molta anomenada, al qual no feia gaire content amb les notes que treia. En Lluís era una mica tarambana, però una excel·lent persona, sempre disposat a ajudar. D’ell tinc un bon record i avui, en hores tan tristes per a ell i la seva família, voldria enviar-li una abraçada. Pels vells temps, Lluís.
 

General | Cap Comentari »

Avui han decapitat per enèsima vegada a ETA. A hores d’ara ja deu haver un nou cap militar, un altre organitzador i tres o quatre caps d’escamot que començaran una nova carrera sanguinària a veure qui la fa més grossa. Fins que els tornin a caçar. El lendakari jugant a papes i mames, com si tot això no anés amb ell. La meitat de la població basca viu acovardida, amagada en si mateixa, sense atrevir-se a dir res. L’altre meitat està convençuda que és la legítima propietària d’aquell país, encara que ho expressa amb diferents graus de supèrbia, en funció de si simpatitza amb el PNB, EA o Batasuna-ETA-ANV-oloquesigui: una societat a on una sola persona no pugui dir el que pensa públicament perquè la poden matar, no pot ser considerada una societat lliure. El Pais Basc no és una societat democràtica, ni lliure. És una trista successió de pors, plors, ajupiment general del cap i mort. 

Avui ha estat el primer dia que hem passat dels 25ºC a Girona aquest 2008. Ha fet calor i a l’ensopiment general se suma un cert escalfament ambiental que provoca alentiment i modorra. Sobre tot havent dinat. Crec que començaré a fer jornada intensiva més aviat del que pensava. 

General | Cap Comentari »

La situación económica es tan preocupantemente mala que dan ganas de hivernar. Aunque sea mayo, el mes de María. Y despertar al albor del 2010 que, dicen, es la fecha del final del túnel. Pasar este bochornoso 2008 y todo el tenebroso 2009 al frente de una pyme es sólo apto para viciosos del Dragon-Khan o similares.

Viene la cosa a cuento porque el viernes, poco antes de que Montserrat Nebreda tuviera el detalle de invitarnos a una cena-coloquio en Fornells, hice, mentalmente, una lista de individuos que de una manera u otra determinan, modifican o alteran mi vida cotidiana. Era la lista de los hombres y mujeres más influyentes. Los líderes actuales.

La iniciaba con Montilla, presidente de la Generalitat y responsable directo del Comercio, la Sanidad, la Educación, la Familia, la Indústria…Le seguía Zapatero, que es responsable de todo lo demás -políticamente hablando. Después estaban Rajoy, San Gil, Cirera y la gente que me acompaña en el PP. A esta lista (Nebreda no sale, lo siento Montse), sumaba a Alierta -Telefónica-, Botín -¡vaya nombre para un banquero!-, Brufau -Gas-, Isidrín Fainé -la Caixa-, Salvador Alemany -Abertis- y algún otro gestor de empresas de lujo, que con sus decisiones nos hacen la vida todo lo complicada que pueden.

Seguían en la lista aquellos personajes que ayudan a pasar el rato con su música, su arte, en definitiva, aquellos que influyen en nuestro ánimo cotidiano, aunque no incidan ni en nuestra economía ni en nuestro trabajo. Aquí la cosa es más personal y subjetiva, pero para mi Crower House, REM, Jean Louc Ponty, Messi, ….Y hasta el Chiquilicuatre que también influye lo suyo estos días….

Podemos añadir algún periodista (Enric Juliana, Jordi Juan o Fernando Onega) y poca cosa más. No es para tirar cohetes. Y es que falta una auténtica pléyade de líderes. Y no sólo a nivel político (aunque es donde más se nota). En nuestra vida diaria vemos como el tono general que nos rodea es gris. Ya nadie es capaz de hacernos cambiar de opinión y seguir fielmente sus dictados. Falta ese halo de poesia que embadurnaba a nuestros líderes y los hacía perfectos, dignos de nuestros mayores esfuerzos.

Hoy todos pensamos que somos mejores que ellos. Que nuestra política anti-terrorista sería más justa y beneficiosa que la de ZP, nuestras decisiones sobre el tema del agua ahorrarían millones a los contribuyentes, mi arroz a la calongina es el vademecum gastronómico que tanto predica Santamaría y tan poco caso hace Adriá, mi alineación haría campeona de Europa a España y pasaríamos de cuartos, cosa que con Luís no haremos, ….No hay líderes, ni poesía, ni nada. Hoy en día, sólo vale lo que diga el PIB. O el Euribor. Estoy pensando seriamente en rebelarme ante tamaño desastre. Creo que el mes que viene me iré unos días a Cerdeña. Os tendré informados.

General | 3 Comentaris »

De vegades s’han de fer unes passes enrere per agafar embranzida. És el que hem fet. El 19 de Maig tornen els comentaris periòdics a aquest blog un cop enllestida la magnífica i extraordinària “Guia Secreta de l’Empordanet”. 

Fins el 19! 

General | Cap Comentari »